Miravet és conegut arreu per l’artesania del fang. Ja des dels temps dels ibers, la ceràmica va assolir una gran importància per al desenvolupament de la comunitat. Però varen ser els àrabs els qui van desenvolupar aquesta tècnica, fins a un nivell molt elevat, aportant noves tècniques d'Orient, al mateix que les fonien amb la vella tradició.

Si les teories conflueixen en afirmar que el castell fou construït sobre un poblat ibèric, res en priva de pensar, basant-nos en les troballes de fragments de ceràmica d'origen ibèric, que la naixença d'aquesta vocació terrissaire, ja li ve a Miravet del seu origen ibèric que anirà en augment amb la introducció i herència de la cultura islàmica.

Els musulmans van establir la major part de les tècniques i formes ceramistes, per la qual cosa la seva aportació en aquest camp fou decisiva per a entendre les peces més tradicionals que encara avui en dia conservem i es continuen treballant.

En aquest aspecte tècnic els àrabs introduïren el vidrat amb sulfur de plom i sílice, com també el vidrat estannífer que, pel fet de recobrir l'atuell amb una capa vítrica transparent, permetria una rica decoració coneguda per "decoració sota coberta". Els colors que utilitzaven eren el verd, el morat i l'amarronat, colors que encara subsisteixen en antigues decoracions de gerres miravetanes que s'obtenien a base de sulfur de ferro, coure i manganès.

Al segle XVIII es van comptabilitzar 18 canterers, al XIX 25 i a principis del segle XX hi havien 20 tallers dels quals només resten 7. Cal dir que no totes aquestes famílies han seguit la tradició, perquè els fills no l'han continuat o perquè s'han mort.

Terrissaire és aquell que treballa la terra argilosa i la faiçona, quan és pastada, amb l’ajut del torn, per després coure-la al forn (1000ºC). L’elecció de certs esmaltes i vernissos, el tipus de terra, la coloració rogenca que li dóna després de la cocció i la destinació dels objectes d'ús domèstic li donen una categoria dintre de ceràmica que el distingeix d'altres pobles de tradició i es diferencia, doncs, del ceramista, del rajoler, etc...

És un treball personal, individualitzat, quan va treballant la peça amb les seves mans i sense cap estris que uns trossets de canya i un filferro; familiar, pel que fa a les estones que s'ha d'ajudar la família; i en equip quan s'uneixen dos o tres canterers per donar foc quan arriba el treball de coure la fornada.

A Miravet els terrissaires han estat anomenat canterers, però això no vol dir que només faci càntirs, sinó gerres, cossis, pitxells, torretes, etc. Però, el càntir és l'atuell més comú de la seva artesania. El canterer miravetà converteix un pilot de fang en una sèrie de peces per l’ús de la llar, a la vegada que serveixen de decoració, amb les seves línies airoses, esveltes i elegants, fent que una peça pugui lluir-se sense deixar de prestar servei pràctic i utilitari.

Els canterers treballen el llot del riu barrejat amb l'argila, amb aigua calenta i de nit, per tal de poder-ho fer a porta tancada amb la qual cosa eviten que es glaci la pasta, i les mans! En aquestes circumstàncies, fan el treball en dues seccions: des de les nou o les deu del vespre, i de les dues de la matinada fins que clareja. Segons diuen els vells aquesta precaució tradicional prové del fet que les hores esmentades tenen una temperatura més adequada que les del matí; sens dubte a la nit no hi ha oscil.lacions tèrmiques com durant el dia.

Els canterers de Miravet tenen cinc forns terrissaires. Les seves especialitats són, bàsicament, dues: les grans gerres i els catúfols; l'una i l'altra van néixer de les necessitats de la regió. La tasca terrissera segueix els capricis del temps. En un any de secada els torns no paren de fer catúfols i els forns de coure’n; en canvi en època de pluja, falta gent per abastir gerres que és feina més empipadora.

Les gerres grans es fan en tres sessions, tantes com pisos tenen; en grandària només els fan competència els cossis bugaders. Però, la terrissa si es vesteix, es mostra senzilla amb els tons crus com de carn nua. Aquesta mercaderia solia ser venuda amb carros i amb arriers, ja que la producció era un encàrrec de veïns del poble. La venda es duia a terme pel mateix terrissaire que s'encarregava de portar el plat a taula.